"Quan el teu cor serà branca de mirra" (Jaume Bofill i Mates) i "Desolación" (Ga

Aquesta setmana s'han escollit aquests poemes per expressar les antítesis sobre les emociones cap a altra persona i els sentiments de desolació. Què t'ha fet sentir el poema de Jaume Bofill i Mates? Us heu sentit igual que la poesia de Gabriel Mistral? Llegiu les dues poesies i ho explorareu.

Català

Quan el teu cor serà branca de mirra (Jaume Bofill i Mates)

Dona, sé el gust de la teva presència:

la testa, rosa dels vents invisibles,

el pit d'argila que pateix, arbori,

amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.

Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.

Si el teu record suplirà la conversa,

saber-te lluny no supleix el tenir-te.

Dona, sé el gust de la mort que separa,

alliberant de sospites de canvi.

En el sagrat epíleg de l'incendi,

cendres i fum s'espiritualiten.

L'enyorament esdevé permanència.

Compenetrats, el diàleg és íntim.

La teva ment triaria per falda

quan el teu cor serà branca de mirra.

Castellà

Desolación (Gabriela Mistral)

La bruma espesa, eterna, para que olvide dónde me ha arrojado la mar en su ola de salmuera. La tierra a la que viene no tiene primavera: tiene su noche larga que cual madre me esconde. El viento hace a mi casa su ronda de sollozos y de alarido, y quiebra, como un cristal, mi grito. Y en la llanura blanca, de horizonte infinito, miro morir intensos ocasos dolorosos. ¿A quién podrá llamar la que hasta aquí ha venido si más lejos que ella sólo fueron los muertos? ¡Tan sólo ellos contemplan un mar callado y yerto crecer entre sus brazos y los brazos queridos! Los barcos cuyas velas blanquean en el puerto vienen de tierras donde no están los que no son míos; sus hombres de ojos claros no conocen mis ríos y traen frutos pálidos, sin la luz de mis huertos. Y la interrogación que sube a mi garganta al mirarlos pasar, me desciende, vencida: hablan extrañas lenguas y no la conmovida lengua que en tierras de oro mi pobre madre canta. Miro bajar la nieve como el polvo en la huesa; miro crecer la niebla como el agonizante, y por no enloquecer no encuentro los instantes, porque la noche larga ahora tan solo empieza. Miro el llano extasiado y recojo su duelo, que viene para ver los paisajes mortales. La nieve es el semblante que asoma a mis cristales: ¡siempre será su albura bajando de los cielos! Siempre ella, silenciosa, como la gran mirada de Dios sobre mí; siempre su azahar sobre mi casa; siempre, como el destino que ni mengua ni pasa, descenderá a cubrirme, terrible y extasiada.

(Traducció: Desolació)

La boira espessa, eterna, per a què oblidi on m'ha llançat la mar a la seva ona de salmorra. La terra a la que ve no té primavera: té la seva nit llarga que qual mare m'amaga. El vent fa a la meva casa la seva ronda de sanglots i de crit, i trenca, com un vidre, el meu crit. I a la planura blanca, d'horizó infinit, veig morir intensos ocasos dolorosos. A qui podrà cridar la que fins aquí ha vingut si més lluny que ella només van venir els morts? Tan sols ells contemplen un mar callat i ert créixer entre els seus braços i els braços estimats! Els vaixells en que les veles blanquegen al port venen de terres on no estan els que no són meus; els seus homes d'ulls clars no coneixen els meus rius i porten fruits pàl·lids, sense la llum dels meus horts. I la interrogació que puja a la meva gola al mirar-los passar, em descendeix, vençuda: parlen estranyes llengües i no la commoguda llengua que a terres d'or la meva pobra mare canta. Miro baixar la neu com la pols a la ossera; miro créixer la boira com l'agonitzant, i per no embogir no trobo els instants, perquè la nit llarga ara tan sols comença. Miro el pla extasiat i recullo el seu duel, que ve per a veure els paisatges mortals. La neu és el semblant que treu el cap al meus vidres: sempre serà la seva albeca baixant dels cels! Sempre ella, silenciosa, com la gran mirada de Déu sobre mi; sempre la seva tarongina sobre la meva casa; sempre, com el destí que ni minva ni passa, descendirà a cobrir-me, terrible i extasiada.