"A un infant mort en un bombardeig" (Josep Janés i Olivé) i "Lo que dejé por ti"

Els poemes d'aquesta setmana s'han escollit per fer una aclamació cap a altra persona. Josep Janés i Olivé expressa la mort d'un nen estimat en un bombardeig. En canvi, Rafael Alberti expressa allò que una persona ha tingut que perdre per no deixar a la seva estimada. De debò que són meravelloses? Llegiu-les i ho descubrireu.

Català

A un infant mort en un bombardeig (Josep Janés i Olivé)

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,

i la rosa esfullada del teu cos és un crit

de sang més que un silenci... No serà primavera,

mai més, en ta mirada, però al cor de la nit

feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama

la veu nostra, la torxa del teu cos - que ja és llum

i ja és foc - durà l'alba d'un crit nu fet de flama

i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum

ni silenci, ni boira velaran la nuesa

dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.

De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?

Tot el cel que miraves era viu dintre teu

com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen

a la mar... Quines rutes t'esperaven, infant?

Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen

amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi han

ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses

que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes...

Castellà

Lo que dejé por ti (Rafael Alberti)

Dejé por ti mis bosques, mi perdida arboleda, mis perros desvelados, mis capitales años desterrados hasta casi el invierno de la vida. Dejé un temblor, dejé una sacudida, un resplandor de fuegos no apagados, dejé mi sombra en los desesperados ojos sangrantes de la despedida. Dejé palomas tristes junto a un río, caballos sobre el sol de las arenas, dejé de oler la mar, dejé de verte. Dejé por ti todo lo que era mío. Dame tú, Roma, a cambio de mis penas, tanto como dejé para tenerte.

(Traducció: El que vaig deixar per tu)

Vaig deixar per tu els meus boscos, la meva perduda arbreda, els meus gossos desvetllats, els meus capitals anys desterrats fins quasi l'hivern de la vida. Vaig deixar una tremolor, vaig deixar una sacsejada, un resplendor de focs no apagats, vaig deixar la meva ombra en els desesperats ulls sangnants de l'acomiadament. Vaig deixar coloms tristos al costat d'un riu, cavalls sobre el sol de les sorres, vaig deixar d'olorar la mar, vaig deixar de veure-te. Vaig deixar per tu tot el que era meu. Dona'm tu, Roma, a canvi de les meves penes, tant com vaig deixar per a tenir-te.