"El club dels poetes morts", una lluita sobre la importància del moment present i la llibe

“Oh, capità! El meu capità!” és la frase que, segurament, invoca amb major força a la pel·lícula El club dels poetes morts, producció dirigida per Peter Weir. Aquesta crítica està dedicada a un llibre escrit per Nancy H. Kleinbau que consisteix en el reflex, mitjançant l'ús de les paraules, d'aquesta emblemàtica i inspiradora obra del setè art. L'obra va ser publicada el 1991, dos anys després de la difusió de la pel·lícula.

La història comença a Welton, un internat que s'ha guanyat la reputació de ser un gran referent per a l'ensenyament. Corre l'any 1959, data que representa el centè aniversari de la fundació de la institució. Com a homenatge, els tres-cents alumnes de Welton es troben presenciant un acte de commemoració a la capella de l'internat. El director, el senyor Nolan, exposa el discurs del centenari. Per a ell, la bona educació està basada en quatre columnes que són absolutament imprescindibles: honor, tradició, disciplina i excel·lència.

Però això no és tot. El sorprenent és fins a quin punt els alumnes responen a la vegada, o individualment, les preguntes que els recita el senyor Nolan sobre aquests quatre inexpugnables pilars. Els alumnes no tenen el poder de pensar per ells mateixos, més aviat estan en un estat d'adoctrinament. Ells el miren amb bons ulls, i consideren la rigorositat i la severitat com el camí esencial per a convertir-se en un alumne exemplar. No obstant, un nou professor els canviarà de perspectiva fent-los ser més crítics amb el món que els envolta.

A la fi de l'acte, el director els diu que haurà un nou mestre de literatura, a causa de què el senyor Portius ha arribat a l'edat de jubilació. John Keating, diplomat a Welton i antic docent de l'escola Chester de Londres, és el seu substitut.

Cap alumne sap que el senyor Keating els allunyarà, des de la seva primera classe de literatura, de les empíriques normes ensinistradores imposades pel senyor Nolan. No només els ensenya literatura, sinó que també els ensenya a canviar les seves vides, a anhelar i a seguir el destí que els marqui els seus cors, en comptes de ser simples titelles controlades per uns suposats éssers superiors.

A partir de fragments literaris d'obres poètiques d'autors cèlebres, intenta mostrar els veritables objectius de la vida. Els seus ensenyaments estan basats en el Carpe diem, tòpic renaixentista que ens incita a aprofitar el moment, la joventut i les oportunitats que fan presència a les nostres existències. També els inculca que portar una vida senzilla i lluitar per fer realitat els nostres somnis, són les causes que fan meravellós el concepte existencial del viure. Incorformistes, vividors i invocadors del lliure pensament; això és el que vol el senyor Keating elaborar a les ments dels seus alumnes. A més, el professor utilitza la poesia com el recurs ideal per a apropar-los a la sensibilitat.

Les seves explicacions sobre les autèntiques finalitats de la vida i del poder de la paraula escrita són acollits, especialment, per un grup d'alumnes que decideixen marcar les seves frases com a referència a les seves consciències. Es reuniran cada nit, a la llum de la lluna, a una cova una mica allunyada de Welton per a citar autors que els són una veritable inspiració. Això causarà que cadascun es vulgui enfrontar a les seves pròpies adversitats amb la finalitat de deixar de ser teledirigits i de ser conscients dels seus somnis i de les seves existèncias.

Tant el llibre com la pel·lícula són un gran model de referència per a totes les ànimes pensadores, artistes i lluitadores que s'esforcen pels seus propis interessos i propòsits. Aquesta història és una invocadora de les ànsies ocultes dins del cor. Sentiu la necessitat d'expressar una veu que us crida i que us supliqui dins de la vostra ànima? Noteu que hi ha una pasió que us aclama i que voleu fer realitat? És necessari fer-se destacar per marcar la diferència, fins a tal punt que a aquesta persona se li tracta de llunàtica? Científics, filòsofs, poetes, pintors, escultors, arquitectes... grans revolucionaris que han transformat les seves vides, fent-les un somni i, a més, estan incloses en un petit forat dins de la història de la humanitat.

Totes les persones estem condicionades a morir, per tant, per a què serveix apel·lar per conservar la carn si resulta que l'ànima està morta? Tenir l'ànima morta és com si mai s'hagués viscut? Tots recorrem un riu en què només tenim dos assumptes prefixats amb anterioritat: el naixement i el destí que finalitza la corrent. Però heus aquí el més enigmàtic: fer el transcurs per zones que ningú creia que es pogués creuar.

Com a conclusió, s'ha d'especificar que El club dels poetes morts és una història inspiradora i suplicant de la inconformitat i de la lluita pels somnis i per la sensibilitat.

Donant fi a aquest article, us vaig a deixar algunes frases emblemàtiques del llibre. Molts d'ells són fragments mencionats d'obres d'autors destacats.

"Un dia, per increïble que això pugui semblar a les seves robustes constitucions, aquest cor que s'agita en el nostre pit deixarà de bategar i exhalarem l'últim sospir."

"Al adular en excés a la deessa totpoderosa de l'èxit social, no hauran venut barats els seus somnis d'infància? En quins camins trillats, en quines mesquineses van quedar empantanats els seus ideals?"

"I no limitin la poesia només al llenguatge. La poesia està present en la música, en la fotografia, fins i tot en l'art culinari; on sigui que es tracti de penetrar la opacitat de les coses per fer que broti la seva essència davant dels nostres ulls. On sigui que alguna cosa estigui en joc, allà es produeix la revelació del món. La poesia pot estar oculta en els objectes o les accions més quotidianes, però mai, mai ha de ser comú. Escriguin un poema sobre el color del cel, sobre el somriure d'una noia si els ve de gust, però que se senti en els seus versos el dia de la Creació, el Judici Final i l'eternitat. Tot em sembla bé, per poc que aquest poema ens doni alegria, per poc que alci una mica el vel que hi ha sobre el món i ens doni un sotrac d'immortalitat."

"Senyors, tots portem en nosaltres mateixos aquest desig de ser acceptats; però tracten d'estimular el que tenen vostès d'únic o diferent, encara que per això es vegin assenyalats d'excèntrics."

"Em vaig anar als boscos perquè voldria viure sense presses. Volia viure intensament i xuclar-li tot el suc a la vida. Deixar a un costat tot el que no era la vida. Per a no descobrir, a l'hora de la meva mort, que no havia viscut."