"La neu que s'adorm" (Josep-Sebastià Pons) i "Octubre" (Juan Ramón Jiménez)

Aquesta setmana s'han escollit aquestes poesies en relació amb els temps freds de la tardor i de l'hivern. Llegiu-les i endinseu-vos en elles.

Català

La neu que s'adorm (Josep-Sebastià Pons)

La neu que dorm a l'ombra del camí

espera el raig de sol que la beuria.

El vent geliu me ve a rejovenir.

Del vent geliu l'amor naixia.

Vora el molí de vent per sempre obert

la branca de l'oliu es desespera.

La muntanya amb els camps és un desert

i s'engruna en palets la torrentera.

I jo encara tot sol per recordar

els passos de mos avis tornaria,

seguint la vinya freda i l'alzinar,

ocell perdut, el sol ocell del dia.

Castellà

Octubre (Juan Ramón Jiménez)

Estaba echado yo en la tierra, enfrente del infinito campo de Castilla, que el otoño envolvía en la amarilla dulzura de su claro sol poniente. Lento, el arado, paralelamente abría el haza oscura, y la sencilla mano abierta dejaba la semilla en su entraña partida honradamente. Pensé arrancarme el corazón, y echarlo, pleno de su sentir alto y profundo, al ancho surco del terruño tierno; a ver si con romperlo y con sembrarlo, la primavera le mostraba al mundo el árbol puro del amor eterno.

(Traducció: Octubre)

Estava ficant jo a la terra, davant de l'infinit camp de Castella, que la tardor envoltava en la groga dolçor del seu clar sol ponent. Lent, l'arada, paral·lelament obria la feixa fosca, i la senzilla mà oberta deixava la llavor a la seva entranya trencada honradament. Vaig pensar arrencar-me el cor, i ficar-lo, ple del seu sentir alt i profund, l'ample solc del terrer tendre; a veure si amb trencar-lo i amb sembrar-lo, la primavera li mostrava al món l'arbre pur de l'amor etern.