"Philomena", la història d'un nen robat per la Santa Església Catòlica

Un nen robat per unes monges de clausura. Aquest és un dels milers de casos reals en què l'Església ha blasfemat el nom de Déu amb l'objectiu d'obtenir els seus propis interessos econòmics. Aquesta és la història de Philomena, una dona que també va viure l'arravatament del seu fill.

Philomena Lee és una senyora que mira, malenconiosa, la fotografia d'un nen en blanc i negre quan la seva filla li pregunta qui és. En aquest moment decideix narrar-li la seva història.

En aquest dia es compleixen 50 anys del naixement del seu fill. El nen va néixer en el convent on romania, i les catòliques monges s'ho van vendre a una família americana. Ella va córrer per a recuperar-lo, però no ho va aconseguir. El convent guanyava diners a partir d'aquest negoci il·lícit, causant un etern dolor i un remordiment a les dones que se'ls arrabassava.

L'únic record material que conserva d'ell és la fotografia emmarcada gràcies a què una monja jove se la va passar d'amagat, lluny dels ulls de la mare superiora. Amb la fi d'acabar amb la incertesa que Philomena arrossega des de fa mig segle, la filla li explica a Martin Sixsmith, periodista de la BBC, la tragèdia que va viure Philomena.

Després d'una sèrie de recerques, Martin i Philomena van exposar les seves dues formes diferents de veure la vida i la fe. Martin és un home ateu, cínic i racional mentre que Philomena és una dona benevolent i encantadora, amb un gran do per a perdonar. No obstant, en ells es va establir una relació d'amistat acompanyada d'un curiós i commovedor final.

Philomena és una gran pel·lícula dirigida per Stephen Frears i està basada en la novel·la que va fer Martin Sixsmith, periodista que va anar amb Philomena a la recerca del fill d'ella.

S'ha de destacar el majestuós paper que fa Judi Dench (Philomena) i Steve Coogan (Martin), plenant la producció d'ironia i escepticisme en els fragments sobre les seves exposicions religioses. Steve Coogan fa el difícil caràcter de periodista rigorós i pràctic, ficant-se en el reflex de Martin Sixsmith. El mateix s'hauria de dir sobre Judi Dench, actriu meravellosa que reflecteix la personalitat de Philomena Lee. Complicat paper, per a ser sincers, però ella li sap aplicar el seu tarannà, basats en la subtilesa, la seva capacitat per a perdonar i la seva sensibilitat.

També convé ressaltar la captivadora banda sonora que t'endinsa en els moments de tendresa entre Philomena i el seu fill. Una increïble música creada pel compositor Alexandre Desplat.

Com a conclusió, acabo especificant que Philomena és una pel·lícula magnífica que plasma una commovedora història real, tant el patit per la protagonista com el malèvol joc brut de la Santa Església Catòlica.

Donant fi a aquest artícle, us vaig a deixar una imatge de la pel·lícula i algunes dels seus diàlegs més sorprenents:

Philomena i Martin tornen al lloc d'inici, al convent que dona inici a tot, per aconseguir trobar-se amb la veritat.

“—La por augmenta ara que ens apropem. Era més fàcil preguntar-me si estava en problemes, a la presó… o qui sap on. Em reconfortava imaginar-lo feliç i reeixit. Però si va morir a Vietnam o va tornar sense cames, o viu al carrer? —No s'alteri per alguna cosa que encara no sabem. —I si és drogoaddicte? I si és obès? —Obès? —Vaig veure un documental, molts estatunidencs són enormes. I si li va ocórrer això? —Per què seria obès? —Pel tamany de les porcions!”

“—Per què ho va ocultar durant 50 anys? —El que vaig fer va ser pecat. Vaig reprimir tot record. Després vaig pensar que mantenir-ho ocult també era pecat, perquè mentia a tots. I em vaig trobar sense saber quin pecat era pitjor, tenir el nadó o mentir. Al final no vaig poder decidir-me.”

“—Voldria confessar-me. Al venir passem per una església. —Què desitja confessar? —Els meus pecats, per descomptat. —Quins pecats? L'Església catòlica hauria de confessar-se, no vostè. “Perdó, Pare, he pecat. Vaig empresonar joves contra la seva voluntat. Les vaig utilitzar com a mà d'obra i vaig vendre els seus fills al millor postor”. —Espero que Déu no l'escolti. —No crec en Déu! Miri no em va caure cap llamp. —Què vol demostrar? —No necessita la religió per a portar una vida feliç i equilibrada. —Com la seva? —Soc periodista, faig preguntes. No creure ajuda a la veritat. Què diu la Bíblia? “Feliç el que no veu i encara creu”. Visca per la fe cega i la ignorància! —En què creu? En provocar i ser arrogant? —L'altre dia vaig llegir un titular satíric sobre el sisme a Turquia. “Déu torna a superar als terroristes”. Necessita arrossegar contes de milers de persones? Pregunti-li mentre està allà. Ell dirà: “Actuo de forma misteriosa”. —Crec que dirà que vostè és un maleït idiota.”

“—Completem el cercle. —Sí. “El final de la recerca serà arribar al començament i conèixer el lloc per primera vegada”. —Això és bell, Martin. Se li va ocórrer a vostè? —No, he citat a T.S. Eliot. —No importa, encara és bell.”

En aquest últim diàleg, Philomena i Martin parlen amb la germana Hildegarde, la mare superiora. Ella es justifica tapant-se amb la capa de Crist; Martin malparla contra ella, denunciant la crueltat i la falta d'humanitat, i Philomena intenta guardar pau, és comprensiva amb la mare superiora i la perdona.

“—No hi ha res que fer o dir. —He trobat al meu fill. Per això vaig venir, Martin. —Un moment. Li diré que fer. Què li sembla disculpar-se? Deixi de tapar tot. Netegi les tombes de les mares i nadons que van morir en el part. —El patiment va ser el torment pel seus pecats. —Una de les mares tenia 14! —Martin, suficient! —Jesucrist serà el meu jutge, no vostè. —Va ser Jesús qui la va posar en aquesta maleïda cadira. I ja no podrà aturar-se. —Prou! Ho sento. No volia provocar l'incident. —No es disculpi. Anthony agonitzaba i no li van explicar sobre vostè. —Em va ocórrer a mi, no a vostè. Jo decidiré que fer. —No farà res? —No… Germana Hildegarde. Sàpiga que la perdono. —Així tal qual? —No així tal qual. És dur per a mi. No vull odiar a la gent. No vull ser com vostè. Miri's. —Estic enfadat. —Deu ser esgotador.