"Dins un jardí senyorial" (Miquel Costa i Llobera) i "Nocturnos" (José Asunción

Aquesta setmana he escollit aquests poemes sense cap tema concret, solament per evadir-vos, imaginar i experimentar la vostra pròpia emoció. Qui sap, el que us farà sentir! Només ho sabreu si llegiu aquestes poesies.

Català

Dins un jardí senyorial (Miquel Costa i Llobera)

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura.

Castellà

Nocturnos (José Asunción Silva)

A veces, cuando en alta noche tranquila, sobre las teclas vuela tu mano blanca, como una mariposa sobre una lila y al teclado sonoro notas arranca, cruzando del espacio la negra sombra filtran por la ventana rayos de luna, que trazan luces largas sobre la alfombra, y en alas de las notas a otros lugares, vuelan mis pensamientos, cruzan los mares, y en gótico castillo donde en las piedras musgosas por los siglos, crecen las yedras, puestos de codos ambos en tu ventana miramos en las sombras morir el día y subir de los valles la noche umbría y soy tu paje rubio, mi castellana, y cuando en los espacios la noche cierra, el fuego de tu estancia los muebles dora, y los dos nos miramos y sonreímos mientras que el viento afuera suspira y llora. ¡Cómo tendéis las alas, ensueños vanos, cuando sobre las teclas vuelan sus manos!

(Traducció: Nocturns)

A vegades, quan en alta nit tranquil·la, sobre les tecles vola la teva mà blanca, com una papallona sobre un lilà i al teclat sonor notes arrenca, creuant de l'espai la negra ombra filtren per la finestra rajos de lluna, que tracen llums llargues sobre la catifa, i en ales de les notes a altres llocs, volen els meus pensaments, creuen els mars, i en gòtic castell on a les pedres molsades pels segles, creuen les heures, posats de colzes ambdós a la teva finestra mirem a les ombres morir el dia i pujar dels valls la nit ombrívola i soc el teu patge ros, la meva castellana, i quan als espais la nit tanca, el foc de la teva estància els mobles daura, i els dos ens mirem i vam somriure mentre que el vent a fora sospira i plora. Com tindreu les ales, somnis vans, quan sobre les tecles volen les seves mans!