El fi de la guerra en "Desxifrant l'Enigma"
“A vegades, la gent de la que ningú espera res és la que fa coses que ningú pot imaginar”, aquesta és una de les frases d'una pel·lícula que reflecteix una de les majors mentalitats ocultes del segle XX, gran pilar essencial per provocar el fi de la Segona Guerra Mundial.
Alan Turing és un matemàtic britànic que té una missió com a objectiu: resoldre Enigma, una màquina encarregada d'encriptar missatges per a ser enviats amb seguretat entre l'exèrcit alemany. Això sembla un assoliment impossible, milions de possibles combinacions són el misteri d'aquest artefacte. Podrien trigar anys i la guerra acabaria arrasant pràcticament tota Europa.
Turing comprèn que Enigma té una codificació superior a la que pot afrontar la mentalitat humana, per tant, ¿com desxifrar-la? Ell pensa que si el cervell humà no ho aconsegueix, la solució ha de ser la creació d'una màquina, d'una inteligència electrònica, que estigui al mateix nivell que l'adversitat.
Amb aquesta hipòtesi, Alan utilitza els seus esforços per crear a Christopher, un enorme dispositiu que serà crucial per vèncer a Enigma. Això significa que podran llegir els missatges enviats entre els oficials alemanys i, per tant, tenir una valuosa informació que podria acabar amb la guerra més sagnant de la història.
Aquesta pel·lícula representa el paper que va fer Alan Turing a favor de la victòria dels Aliats, però també es mostra la injustícia que va patir posteriorment. Aquest home hauria d'haver estat homenatjat com un heroi, com un personatge crucial i digne d'admirar. No obstant, la justícia britànica li va condemnar pel simple fet de ser homosexual. La intolerància obre l'odi i el repudi cap a una ment meravellosa que es mereixia una veritable condecoració.
El guió del film és fantàstic i commovedor, però s'ha d'especificar que hi ha diversos successos i matisos que no coincideixen amb la realitat dels fets. Andrew Hodges, autor de la biografia en què es va basar per rodar la película, es va sentir mosquejat davant les transformacions dels esdeveniments històrics. A ell li hauria agradat que Desxifrant l'Enigma fos una descripció perfecta de la biografia d'Alan Turing. Encara això, la pel·lícula és d'una excel·lent qualitat i molt recomenable de visualitzar.
També cal destacar els dos elements que fan mostrar l'essència de Desxifrant l'Enigma amb major força: el magnífic paper de Benedict Cumberbatch i l'ambientadora banda sonora d'Alexandre Desplat.
Finalment, acabo concloent que aquesta pel·lícula és, encara que hi hagi algunes modificacions històriques, una gran obra excepcional i de qualitat que reflecteix la vida d'Alan Turing, tant el paper que va tenir a la Segona Guerra Mundial com el seu destí final.
Donant fi a aquest article, us deixo una imatge de la pel·lícula i algunes de les seves frases cèlebres:
Alan Turing i la resta de l'equip de matemàtics proven amb el que podria ser la solució de la codificació de la màquina Enigma.
“— Aquí posa que vostè va ser un prodigi en el departament de matemàtiques. —No estic segur de poder avaluar això, senyor... —Quants anys té, senyor Turing? —27. —I quants anys tenia quan es va fer membre de Cambridge? —24. —I quants anys tenia cuando va publicar aquest article que té un títol que tot just puc entendre? —23. —I no creu que això ho qualifica com a prodigi? —Bé, Newton va descobrir el teorema del binomi als 22 anys. Einstein va escriure quatre articles que van canviar el món als 26 anys. Fins on ho puc dir, tot just m'apropo.”
“Enigma és una màquina extremadament ben dissenyada. El nostre problema és que solament utilitzem persones per intentar vèncer-la. Què us sembla si solament una màquina pogués derrotar a una altra màquina?”
“Saben per què a la gent li agrada la violència? És perquè la fa sentir-se bé. Els humans troben la violència extremadament satisfactòria. Però s'elimina la satisfacció i l'acte es converteix en alguna cosa buida.”
“—Què estàs llegint? —És sobre criptografia. —Serien com missatges secrets? —Secrets, no. Aquesta és la part brillant. Missatges que tot el món pot veure però que ningú sap què signifiquen a menys que tinguin la clau. —És que és diferent a parlar? —Parlar? —Quan una persona parla amb altra, mai diu el que vol dir. Diuen alguna cosa diferent i esperen que un sàpiga què volen dir. És alguna cosa que jo mai faig. —Llavors, en què es diferencia? —Alan, tinc l'estranya sensació de què seràs molt bo en això.”
“—Si connectes els cables a la matriu del panell en forma diagonal podrà descartar posicions del rotor 500 vegades més ràpid. —Aquesta, de fet, no és una idea del tot terrible. —Crec que això ha estat un "gràcies" en llenguatge Alan.”
“—Les màquines poden pensar? —Així que ha llegit alguns dels meus treballs publicats? —Què li fa pensar això? —Perquè estic assegut a una comisaria acusat de suplicar-li a un jove que em toqués el penis i em pregunta si les màquines poden pensar. —I bé, poden? Algun dia les màquines podran pensar com ho fan els humans? —La majoria de les persones diu que no. —Vostè no és com la majoria. —El problema és que està fent una pregunta estúpida. —Per què ho diu? —Per descomptat que les màquines no poden pensar com la gent ho fa. Una màquina és diferent a una persona. Per tant, pensen de manera diferent. ››La pregunta interessant és: que alguna cosa pensi diferent a un altre significa que no està pensant? Acceptem que els humans tinguin tals divergències l'un amb l'altre. A vostè li agraden les maduixes, jo odio patinar sobre gel. Vostè plora amb les pel·lícules tristes, jo soc al·lèrgic al polen. Quin és el sentit de tenir diferents gustos, preferències... si no és per a dir que els nostres cervells funcionen diferent perquè pensem diferent? I si podem dir el mateix dels altres, llavors, per què no podem dir el mateix de cervells construïts amb cables de coure i acer? —I aquest és aquest gran assaig que va escriure? Com s'anomenava? —El joc de la imitació.”
“La guerra va seguir endavant durant dos solitaris anys més i, cada dia, realitzàvem els nostres càlculs xops en sang. Cada dia decidíem qui vivia i qui moria. Cada dia nosaltres ajudàvem als Aliats a aconseguir victòries i ningú ho sabia. Stalingrad, les Ardenes, la invasió de Normandia... Victòries totes, que no haurien estat possibles sense la informació que nosaltres aportàvem. I la gent parla sobre la guerra com d'una batalla èpica entre civilitzacions. Llibertat contra tirania. La democràcia contra el nazisme. Milions de soldats dessagnant-se en el camp de batalla. Flotes de vaixells atestant els oceans. Avions tirant bombes des del cel fins a tapar la llum del sol. Per a nosaltres, la guerra no era això.”
“—Saps? Aquest mati anava en un tren que va passar per una ciutat que no existiria si no fos per tu. Li vaig comprar un bitllet a un home que probablement hauria mort de no ser per tu. Vaig llegir en el meu treball investigacions científiques d'un ram que existeix gràcies a tu. Si haguessis volgut, podries haver estat normal. T'asseguro que jo mai ho hauria volgut. El món és un lloc infinitament millor precisament perquè no ho eres. —De veritat creus això? —Crec que, a vegades, és la gent de la que ningú espera res és la que fa coses que ningú pot imaginar.”