"Cançó trista" (Apel·les Mestres) i "Hijas del viento" (Alejandra Pizarnik)

Els poemes d'aquesta setmana s'han escollit per representar la malenconia interior d'un ésser humà (en el poema d'Apel·les Mestres) i la crueltat d'una persona (en la poesia d'Alejandra Pizarnik). Heu tingut alguna vegada tant odi per algú que aquesta persona la veieu reflectida en el poema d'Alejandra Pizarnik? Us heu sentit alguna vegada interiorment com la poesia d'Apel·les Mestres? Llegiu els dos poemes i ho descubrireu.

Català

Cançó trista (Apel·les Mestres)

Era un pobre teixidor

que teixia, que teixia,

era un pobre teixidor

que teixia nit i dia.

Teixia un somni d'amor

que era un cel de poesia;

per trama, pena i dolor

per urdit, goig i alegria;

el seu cor per obrador;

per tela la fantasia...

Era un pobre teixidor

que teixia! que teixia!

Mes l'amor és un traïdor,

tot engany i picardia;

obre l'ala al bo i millor

i s'allunya amb el nou dia.

I ara el pobre teixidor

ja no canta com solia

gira els ulls en la foscor

i li sembla que somnia;

i morint-se de tristor

troba dolça sa agonia...

Era un pobre teixidor

que es moria! que es moria!

Castellà

Hijas del viento (Alejandra Pizarnik)

Han venido. Invaden la sangre. Huelen a plumas, a carencia, a llanto. Pero tú alimentas al miedo y a la soledad como a dos animales pequeños perdidos en el desierto. Han venido a incendiar la edad del sueño. Un adiós es tu vida. Pero tú te abrazas como la serpiente loca de movimiento que sólo se halla a sí misma porque no hay nadie. Tú lloras debajo de tu llanto, tú abres el cofre de tus deseos y eres más rica que la noche. Pero hace tanta soledad que las palabras se suicidan.

(Traducció: Filles del vent)

Han vingut. Envaeixen la sang. Oloren a plomes, a carència, a plor. Però tu alimentes a la por i a la soletat com a dos animals petits perduts en el desert. Han vingut a incendiar l'edat del somni. Un adeu és la teva vida. Però tu t'abraces com la serp boja de moviment que només es troba a si mateixa perquè no hi ha ningú. Tu plores a sota del teu plor, tu obres el cofre dels teus desitjos i ets més rica que la nit. Però fa tanta solitud que les paraules se suïciden.