"Les teves mans" (Joan Brossa) i "Si el hombre pudiera decir lo que ama" (Luis C

Les poesies d'aquesta setmana estan centrades en un tema: l'amor. Joan Brossa compara les mans de la seva estimada amb les emocions que sent cap a ella. En canvi, Luis Cernuda explica la necessitat de voler dir el que se sent. Llegiu els dos poemes i gaudiu de l'expressió de l'amor líric.

Català

Les teves mans (Joan Brossa)

Embolcallen amb vels goig i tristesa.

Són sostre d'una xarxa de perfum,

són els ventalls, amor, del meu costum

i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum

o quan remouen brins de senzillesa;

les teves mans són alegria encesa

i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.

Són banderetes del teu parlar. Són

i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.

Respires per les mans, amor. Són poma

i estel saboner quan renten els plats.

Castellà

Si el hombre pudiese decir lo que ama (Luis Cernuda)

Si el hombre pudiera decir lo que ama, si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo como una nube en la luz; si como muros que se derrumban, para saludar la verdad erguida en medio, pudiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor, la verdad de sí mismo, que no se llama gloria, fortuna o ambición, sino amor o deseo, yo sería aquel que imaginaba; aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos proclama ante los hombres la verdad ignorada, la verdad de su amor verdadero. Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío; alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina por quien el día y la noche son para mí lo que quiera, y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu como leños perdidos que el mar anega o levanta libremente, con la libertad del amor, la única libertad que me exalta, la única libertad por que muero. Tú justificas mi existencia: si no te conozco, no he vivido; si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.

(Traducció: Si l'home pogués dir el que estima)

Si l'home pogués dir el que estima, si l'home pogués aixecar el seu amor pel cel com un núvol a la llum; si com murs que s'esfondren, per saludar la veritat alçada enmig, pogués esfondrar el seu cos, deixant només la veritat del seu amor, la veritat de si mateix, que no es diu glòria, fortuna o ambició, sinó amor o desig, jo seria aquell que imaginava; aquell que amb la seva llengua, els seus ulls i les seves mans proclama davant dels homes la veritat ignorada, la veritat del seu amor veritable. Llibertat no conec sinó la llibertat d'estar pres en algú en que el nom no puc escoltar sense calfred; algú per qui m'oblido d'aquesta existència mesquina per qui el dia i la nit són per a mi el que vulgui, i el meu cos i ànima suren en el seu cos i ànima com troncs perduts que el mar nega o aixeca lliurement, amb la llibertat de l'amor, l'única llibertat que m'exalta, l'única llibertat perquè moro. Tu justifiques la meva existència: si no et conec, no he viscut; si moro sense conèixer-te, no moro, perquè no he viscut.