"Home amb esperança" (Joaquim Horta) i Poema XX de "Veinte poemas de amor y una canci

Aquesta setmana ens endinsem en els temes de l'esperança (Joaquim Horta) i del desamor (Pablo Neruda). Llegiu les dues poesies i reflexioneu: Sentiu l'esperança de Joaquim Horta? Us heu sentit com el poema de Pablo Neruda? Llegiu els poemes i ho descobrireu.

Català

Home amb esperança (Joaquim Horta)

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer sense temor

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.

Amb ella anirem a saludar els pobles,

a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d'alegria,

i l'esperança en els homes i en els dies.

Castellà

Poema XX de Veinte poemas de amor y una canción deseperada (Pablo Neruda)

Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada, y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.» El viento de la noche gira en el cielo y canta. Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Yo la quise, y a veces ella también me quiso. En las noches como ésta la tuve entre mis brazos. La besé tantas veces bajo el cielo infinito. Ella me quiso, a veces yo también la quería. Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos. Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido. Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella. Y el verso cae al alma como al pasto el rocío. Qué importa que mi amor no pudiera guardarla. La noche está estrellada y ella no está conmigo. Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos. Mi alma no se contenta con haberla perdido. Como para acercarla mi mirada la busca. Mi corazón la busca, y ella no está conmigo. La misma noche que hace blanquear los mismos árboles. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise. Mi voz buscaba el viento para tocar su oído. De otro. Será de otro. Como antes de mis besos. Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos. Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero. Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido. Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos, Mi alma no se contenta con haberla perdido. Aunque éste sea el último dolor que ella me causa, y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

(Traducció: Poema XX de "Vint poemes d'amor i una cançó desesperada")

Puc escriure els versos més tristos aquesta nit. Escriure, per exemple: «La nit està estelada, i tremolen, blaus, els astres, al lluny.» El vent de la nit gira en el cel i canta. Puc escriure els versos més tristos aquesta nit. Jo la vaig estimar, i a vegades ella també em va estimar. A les nits com aquesta la vaig tenir entre els meus braços. La vaig besar tantes vegades sota el cel infinit. Ella em va estimar, a vegades jo també la vaig estimar. Com no haver estimat els seus grans ulls fixos. Puc escriure els versos més tristos aquesta nit. Pensar que no la tinc. Sentir que la he perdut. Sentir la nit immensa, més immensa sense ella. I el vers cau a l'ànima com a la pastura la rosada. Què importa que el meu amor no pogués guardar-la. La nit està estelada i ella no està amb mi. Això és tot. Al lluny algú canta. Al lluny. La meva ànima no s'acontenta amb haver-la perdut. Com per apropar-la la meva mirada la cerca. El meu cor la cerca, i ella no està amb mi. La mateixa nit que fa blanquejar els mateixos arbres. Nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos. Ja no l'estimo, és cert, però quant la vaig estimar. La meva veu cercava el vent per tocar la seva oïda. D'un altre. Serà d'altre. Com abans dels meus petons. La seva veu, el seu cos clar. Els seus ulls infinits. Ja no l'estimo, és cert, però potser l'estimo. És tan curt l'amor, i és tan llarg l'oblit. Perquè en nits com aquesta la vaig tenir entre els meus braços, La meva ànima no s'acontenta amb haver-la perdut. Encara que aquest sigui l'últim dolor que ella em causa, i aquests siguin els últims versos que jo li escric.

Traducció: Jorge de la Fuente