Preocupa't de ser bona persona, la resta ja arribarà

El passat 21 de febrer, dins el marc de l’activitat de servei comunitari que fem els alumnes de 4t ESO de la nostra escola, em vaig reunir amb una resident de la residència Mediterrània IV de Sant Feliu de Llobregat, Barcelona. Respectant la decisió de l'entrevistada, mantindré el seu nom en l'anonimat. Vull especificar, però, que l’entrevistada és una senyora de 98 anys. Sí, és increïble. Es tracta d’una persona gairebé centenària. Aquest fet va fer que la trobada fos enriquidora i aquesta activitat va fer possible que ens trobéssim junts, parlant sobre la vida, dues persones d’èpoques totalment diferents. Ella em va contar històries, explicar vivències, donar consells, etc. Per això, ho vull compartir amb vosaltres lectors.

Nascuda a la Vall d'Aran, va començar a esquiar des de ben petita. Il·lusionada, em va dir que, fins i tot, va ser abans que li sortissin els primers dents. Va compaginar els seus estudis amb la seva afició, esquiar. Cal assenyalar que tots els diumenges eren els dies més feliços de la seva infància perquè anaven a missa ben d'hora i a la sortida marxaven directe a esquiar. Passaven la resta del matí baixant pistes i a la tarda es reunien tots els joves dels pobles propers per ballar. Cal assenyalar que l'entrevistada afirma que "abans els nens es divertien més que els d'avui dia", ja que abans coneixien a més gent, gaudien fins l'últim raig de sol al carrer... En definitiva, tenien una manera de divertir-se diferent a la nostra, a la dels joves d’avui dia.

A banda d’això, em va comentar que la seva era una família de pagesos. Ara bé, el seu pare, a part de ser pagès, també era fuster i construïa mobles d'alta qualitat. El pare de l'entrevistada era una bellíssima persona, ja que a les persones no benestants dels seus mobles se'ls regalava. Ella va aprendre moltes coses bones d'ell.

A més, va anar a l’escola fins als 17 anys. Va ser en aquella època quan una persona li va canviar la vida radicalment. Aquesta persona era un militar provinent de Granada. El va conèixer en un ball i des d'aquell dia es va enamorar d'ell. Al poc temps de relació es van casar. Ella només tenia 18 anys i el seu marit en tenia 27. Junts -recorda- van viure molts moments. Alguns meravellosos i altres no tant. Ara bé, el més important, el més excepcional de la seva vida són els seus dos fills. Em va explicar que quan el seu primer fill només tenia tres mesos, el seu marit se’n va anar durant mig any a fer un curs de militar per obtenir un càrrec més alt. Durant aquests sis mesos al costat del seu fill acabat de néixer, van anar a viure a Granada, amb els seus sogres. Allà els van tractar com reis. Va forjar una relació molt bonica amb els seus sogres, ja que la tractaven com a una filla. Quan el seu marit va acabar el curs, van tornar a Catalunya, però aquesta vegada en companyia. Van marxar al costat dels seus cunyats, ja que a Andalusia hi havia escassetat de treball. Un cop a Barcelona, van aconseguir treball i residència als seus cunyats. Per contra, ells no van rebre cap gest d'agraïment per part de la seva família; tot el contrari, van deixar de tenir relació amb ells. No obstant això, ells no li van donar importància. "De ben nascut és ser agraït", em comentà.

En relació a aquesta experiència familiar, l'entrevistada em va donar un consell: "a la vida sempre has de ser agraït amb tothom, sobretot amb els teus pares, perquè mai trobaràs una persona que t'estimi tant com la teva família. Els teus pares faran el millor per tu sempre. I recorda, a part de ser agraït, de la mateixa manera has de ser bona persona. Sempre cal actuar de manera correcta amb tothom, sense importar el tracte d'ells cap a tu. Quan et tractin malament, tu has de tractar-los millor encara. Aquesta manera d'actuar a part de ser la més adequada, és la que més li fa mal a qui t'intenta ferir. En altres paraules, actuar amb indiferència, ja que sempre has de ser bona persona. Si ets bona persona, Déu t'ho recompensarà, amb salut i sort que és l'únic necessari en aquesta vida. Al cap i a la fi el que t'omple en aquesta vida no són els diners que tinguis, t'omplen més els bons actes que has efectuat al llarg de la teva vida”. Semblen unes paraules òbvies però sovint ens costa actuar així, ens oblidem d’aquestes paraules i actuem egoistament. Per això, em va agradar que una persona amb tanta experiència m’ho digues i compartís el que li va passar.

En definitiva, vaig gaudir d'una agradable entrevista amb una senyora molt sàvia, gairebé centenària, que m'ha donat consells molt útils per a la vida. El que n’extrec del que em va dir és, en concret, que si ets bona persona t’anirà millor a la vida. Agraeixo molt a l'entrevistada el temps que em va brindar, el fet d’haver-me concedit l'entrevista i poder aprendre de tot el parlat.