La malaltia va fer la humanització de la deshumantizació social en "La pesta"

Albert Camus va mostrar la seva gran capacitat a l'hora de representar, en novel·les breus, la complexitat de l'ésser humà. Aquesta obra escrita al 1947 va marcar la novel·la del segle XX i, segurament, va tenir molt de pes per decidir concedir-li el premi Nobel de Literatura a l'escriptor l'any 1957.

Aquest llibre comença en la dècada dels anys 40 a Orà (Argèlia). Allà passa un succés que es va repetint dia rere dia. Els seus habitants no ho prenen com un esdeveniment d'importància. Una plaga de rates mortes assalten les portes de les clavegueres i milers d'elles són recollides pels serveis de neteja local, sense mesures cautelars d'higiene o de sanitat.

El que no suposarien és que aquells rosegadors causarien una epidèmia que obligaran a incomunicar la ciutat sencera del món exterior. Un brot de pests bubònica matarà a milions de persones a Orà. Només pot haver una solució: apel·lar al sentit comú per poder afrontar la situació.

Aquesta novel·la la recomano perquè és un gran reflex de la mentalitat humana. El que per la majoria és una tragèdia, per altres pot ser un reclam econòmic. L'Església ho justificarà tot proclamant que és una maledicció del Senyor, provocant que la gent tingui més por i decideixi donar béns per obtenir el perdó de Déu. Per l'altra banda, el doctor Bernard Rieux farà tot el que pugui per intentar salvar a la població d'aquesta desgràcia.

Com a conclusió, donant per finalitzada aquesta crítica, us deixo alguns fragments de l'obra:

“Tot aquell temps va ser com un llarg somni. La ciutat estava plena d'adormits desperts que no escapaven realment a la seva sort sinó que aquestes poques vegades en què, per la nit, la seva ferida, en aparença tancada, s'obria bruscament. I despertats per ella amb un sobresalt, temptejaven amb una espècie de distracció els seus llavis irritats, tornant a trobar en un llampec el seu patiment, sobtadament rejovenit, i, amb ell, el rostre angoixat del seu amor. Pel matí tornaven a la plaga, això és, a la rutina.”

“Quan em vaig ficar en aquest ofici ho vaig fer una mica abstractament, en certa manera, perquè ho necessitava, perquè era una situació com una altra qualsevol, una d'aquestes que els joves escullen. […] I després he hagut de veure el que és morir. Sap vostè que hi ha gent que es neguen a morir? Ha escoltat vostè cridar: “Mai!” a una dona en el moment de morir? Jo sí. I me'n vaig adonar de seguida que no podria acostumar-me a això.”

“No és cert, ja que l'ordre del món està regit per la mort, que per ventura és millor per a Déu que no cregui un en ell i que lluiti amb totes les seves forces contra la mort, sense aixecar els ulls al cel on Ell està callat?”

“El mal que existeix en el món prové quasi sempre de la ignorància, i la bona voluntat sense clarividència pot ocasionar tants desastres com la maldat. Els homes són més aviat bons que dolents […] El vici més desesperat és el vici de la ignorància que creu saber-ho tot.”

“La societat dels vius temia constantment deixar pas a la societat dels morts. Aquesta era una evidència. Clar que sempre podia un esforçar-se en no veure-la. Podia un tapar-se els ulls i negar-la, però l'evidència té una força terrible que acaba sempre per arrossegar-ho tot.”

“Quan esclata una guerra, la gent es diu: "Això no pot durar, és massa estúpid". I sense dubte una guerra és evidentment massa estúpida, però això no impideix que duri. L'estupidesa insisteix sempre, un s'adonaria d'allò si un no pensés sempre en si mateix. Els nostres conciutadans, a aquest respecte, eren com tot el món; pensaven en ells mateixos; dit d'una altra forma, eren humanitat: no creien en les plagues. La plaga no esta feta a la mesura de l'home, per tant l'home es diu que la plaga és irreal, és un malson que ha de passar.”