"Cap al tard" (Joan Alcover) i "Vida retirada" (Fray Luis de León)

Les poesies d'aquesta setmana són per representar els sentiments frustrats de l'autor en forma d'arbre, segons Joan Alcover, i la necessitat de viure de forma senzilla, segons Fray Luis de León. Us heu sentit identificats alguna vegada amb el poema de Joan Alcover? Esteu d'acord de què la senzillesa és la millor clau per arribar a la felicitat? Llegiu les dues poesies i endinseu-vos en elles. Gaudiu tots els amants del gènere líric.

Català

Cap al tard (Joan Alcover)

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Castellà

Vida retirada (Fray Luis de León)

¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido, y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido!

Que no le enturbia el pecho de los soberbios grandes el estado, ni del dorado techo se admira, fabricado del sabio moro, en jaspes sustentado.

No cura si la fama canta con voz su nombre pregonera, ni cura si encarama la lengua lisonjera lo que condena la verdad sincera.

¿Qué presta a mi contento si soy del vano dedo señalado, si en busca de este viento ando desalentado con ansias vivas y mortal cuidado?

¡Oh campo, oh monte, oh río! ¡oh secreto seguro deleitoso! roto casi el navío, a vuestro almo reposo huyo de aqueste mar tempestüoso.

Un no rompido sueño, Un día puro, alegre, libre quiero; no quiero ver el ceño vanamente severo de quien la sangre ensalza o el dinero.

Despiértenme las aves con su cantar suave no aprendido, no los cuidados graves de que es siempre seguido quien al ajeno arbitrio está atenido.

Vivir quiero conmigo, gozar quiero del bien que debo al cielo, a solas sin testigo libre de amor, de celo, de odio, de esperanzas, de recelo.

Del monte en la ladera por mi mano plantado tengo un huerto que con la primavera, de bella flor cubierto, ya muestra en esperanza el fruto cierto.

Y como codiciosa de ver y acrecentar su hermosura, desde la cumbre airosa una fontana pura hasta llegar corriendo se apresura.

Y luego sosegada el paso entre los árboles torciendo, el suelo de pasada de 'verdura vistiendo, y con diversas flores va esparciendo.

El aire el huerto orea y ofrece mil olores al sentido, los árboles menea con un manso ruido que del oro y del cetro pone olvido.

Ténganse su tesoro los que de un flaco leño se confían: no es mío ver el lloro de los que desconfían cuando el cierzo y el ábrego porfían.

La combatida antena cruje, y en ciega noche el claro día se torna, al cielo suena confusa vocería, y la mar enriquecen a porfía.

A mí una pobrecilla mesa de amable paz bien abastada me baste, y la vajilla de fino oro labrada sea de quien la mar no teme airada.

Y mientras miserable- mente se están los otros abrasando en sed insaciable del no durable mando, tendido yo a la sombra esté cantando.

A la sombra tendido de yedra y lauro eterno coronado, puesto el atento oído al son dulce acordado del plectro sabiamente meneado.

(Traducció: Vida retirada)

Quina descansada vida la del que fuig del mundanal soroll, i segueix la amagada senda per on han anat els pocs savis que en el món han estat!

Que no li enterboleix el pit dels superbs grans l'estat, ni del daurat sostre s'admira, fabricat del savi moro, en jaspis sustentat.

No cura si la fama canta amb veu el seu nom pregoner, ni cura si enfila la llengua aduladora el que condemna la veritat sincera.

Què presta al meu content si soc del va dit assenyalat, si en busca d'aquest vent camino descoratjat amb ànsies vives i mortal cuidat?

Oh camp, oh muntanya, oh riu! oh secret segur delitós! trecat quasi el navili, al vostre excel·lent repòs fujo d'aquest mar tempestuós.

Un no trencat somni, Un dia pur, alegre, lliure vull; no vull veure les celles vanament sever de qui la sang exalça o els diners.

Que em despertin les aus amb el seu cantar suau no après, no les cures greus de què és sempre seguit qui a l'aliè arbitri està atingut.

Viure vull amb mi, gaudir vull del bé que dec al cel, tot sol sense testimoni lliure d'amor, de zel, d'odi, d'esperances, de recel.

De la muntanya al vessant per la meva mà plantat tinc un hort que amb la primavera, de bella flor coberta, ja mostra en esperança el fruit cert.

I com cobdiciosa de veure i acréixer la seva bellesa, des de la cimera airosa una fontana pura fins a arribar corrents s'afanya.

I després assossegada el pas entre els arbres torçant, el terra de passada de verdura vestint, i amb diverses flors van espampant.

L'aire l'hort oreja i ofereix mil olors al sentit, els arbres belluguen amb un mans soroll que de l'or i del ceptre posa oblit.

Es tinguin el seu tresor els que d'un flac tronc es confien: no és meu veure el plor dels qui desconfien quan el cerç i el garbí porfidiegen.