A vosaltres, humanistes, artistes i pensadors; us escric

Estimats humanistes, artistes i pensadors,

Aquest article està dedicat a tot aquell que es consideri tot l'anterior nomenat i ho senti des del cor. Somiadors que manifestem de diferents maneres el nostre concepte de vida més enllà de la ment i de la parla. Representat en un material, fent causar les nostres conciències sobre nosaltres un procés de creació contínua, no per obtenir la fama, sinó per evadir-nos i obrir nous horitzons al nostre desenvolupament com a persones. Unes ànsies intenses de reflectir aquells ocells que tenim sobre el cap, ja sigui en forma de paraules, notes, dibuixos...

Aquesta carta us escric per animar a tots vosaltres, a aquelles estranyes i meravelloses ments, a què deixem la nostra petjada en el bellíssim món de l'art. Mai tindrem l'afany de lucrar-nos i d'obtenir la fama, sinó ser autèntics i sincers. Mantenir vigent el concepte d'humanitat, esfumat pels banals interessos de la societat i del falso arte (l'art comercial) per a seguir essent l'ésser suprem sobre la Terra. Només així aconseguirem continuar sent un animal que raona, en comptes d'una bèstia salvatge deixada en aquest món.

Només expressarem el que el vostre cor i la vostra ànima ens exigeixi, apel·lant sempre als sentiments personals i ens esforçarem sempre per la perfecció. Mai ens conformarem amb menys en quant a la qualitat d'una obra artística. Lluitarem sempre en elaborar el vostre art de manera que el receptor que ho percebi hauria de ficar-se en la mateixa pell que el seu creador. Gastar el temps que calgui, mai posar-se límits sensorials o de qualitat, sempre aspirar a una marcada finalitat, una sensació que no té preu. Això és l'emoció del teu cor bategant i seguint els compassos de la vostra creació, una palpitació tan sincera com la vivència de la nostra passió per la vida, en el bo i en el dolent, i de comunicar-la mitjançant el llenguatge artístic.

“Com aconsegueixen ells la inspiració?”, diran aquells que no estan en la nostra ona. El veritable humanista, artista i pensador mai perd aquesta qualitat, de la mateixa forma que les persones no perdem la nostra capacitat de somiar, de embadalir-nos i de fantasiejar més enllà dels límits de la realitat. Hem de pensar que qualsevol d'aquests pensaments es pot aprofitar per deixar un patrimoni etern. Una poesia, un quadre, una composició, un assaig filosòfic, una novel·la... qualsevol d'aquestes expressions permeten reflectir quins són els nostres enfocaments de la societat, quines són les nostres emocions i, amb així, transformar l'existència de quins admiri les nostres obres.

“Aconseguir la inspiració està molt bé, però, què els motiva per fer art?”, es preguntarà la gent corrent. Les ànsies de fer veritable art no es pot explicar amb paraules. Només els humanistes, artistes i pensadors sabem a què m'estic referint. És indescriptible, són com veus, imatges, sons... provocats per la pròpia consciència i no val la pena esforçar-se per saber d'on venen. Et deixen atordit i alguna cosa t'invoca a que agafis aquestes confusions i les facis realitat. No perquè t'ho demani la ment, sinó perquè t'ho exigeix les grans profunditats de l'ànima.

Desafortunadament, humanistes, artistes i pensadors; tindrem el mateix destí que tot ésser viu. Acabarem convertits en cendres, les nostres consciències es callaran i arribarem al dormir que mai es pot interrompre. Llavors, per a què fer art si tots acabarem igual? Nosaltres deixarem de respirar algun dia però allò que hem creat durarà eternament, ens representarà i formarà un buit en l'extensa història de la humanitat. Si desitgéssim viure com un mort, és a dir, sense deixar constància de la nostra vivència, per a què serveix viure si es presència l'existència en constant defunció? Aquesta és la veritable essència de l'art. Marcar les nostres petjades de tal manera que visquem intensament la nostra vida, saber realment què és el viure i gaudir de la nostra passió. Les cendres s'esfumaran però l'art durarà eternament.

Acabant aquest escrit, us plasmo una frase d'Abraham Lincoln: “Al final, el que compta no són els anys de la teva vida, sinó la vida dels teus anys”. Hem de tenir aquesta frase com a lema, no deixem per a demà el que puguem fer avui i no deixem coses per a dir o per acabar. Aquesta és la millor forma de viure. No es podria viure més intensament. Com? Assaborint la dolçor de l'existència i volar més enllà de la terra que trepitja els nostres peus. Posar ales a la imaginació és la llibertat més gran pel fet que no hi ha persona més lliure que quan es somia. Somiar no té ni límits, ni cadenes ni captivitat.

Us animo de nou a vosaltres, humanistes, artistes i somiadors; a què emprenguem la major gesta de les nostres vides. Individualistes o col·lectius, us invoco. Qui sap, allò tan esplèndid que podriem fer nosaltres! Podriem ser el nou Da Vinci, o el nou Club dels poetes morts, però us torno a recordar una condició que ha d'estar forjada en la nostra memòria: serem autèntics, nosaltres mateixos. No importa si la estupidesa humana us reconeix o no, sinó perseguir el desfogar de les idees de la nostra ment. Deixarem una bella marca en la vostra vida sota el pes de la condemna indestructible de dirigir-nos tots desembocats en el mateix final. Viure, viure intensament fins i tot amb totes les dificultats!

Ars longa, vita brevis.

Amb tota la il·lusió,

Una ànima humanista, artista i somiadora.