Un vincle d'amistat entre dos personalitats oposades és "Intocable"

Aquest article està dedicat a la pel·lícula francesa més taquillera de la història. Intocable és una pel·lícula dirigida per Olivier Nakache i Eric Toledano que mostra mitjançant l'humor i l'emotivitat una història real entre dues persones que van establir una curiosa relació d'amistat.

La història comença amb Philippe, un aristòcrata milionari que s'ha quedat tetraplègic a causa d'un accident de parapent. En busca d'un home que el cuidés, contracta a Driss, un home recentment sortit de la presó que viu en un barri marginal de la ciutat, de París. A simple vista no sembla el candidat adequat, però té un do: el do de la humanitat.

Al començament no semblava que el treball estigués fet per a Driss, però aprendrà ràpid i li atendrà millor que qualsevol altra persona. No li tractarà com un malalt, sinó com una persona corrent, deixant protocols a un costat i tractant-li obertment i amb normalitat.

Driss és un noi extravertit i divertit que combinarà amb el caràcter reservat i prudent de Philippe d'una forma espurnejant i entranyable. D'aquesta singular relació entre ells dos s'establirà una sincera amistat.

El paper dels dos actors principals és magnífic. François Cruzet (Philippe) i Omar Sy (Driss) fan alçar tant l'aspecte emotiu com l'aspecte divertit de les persones. No podrien haver escollit dos actors que representés millor aquesta història real.

També s'ha de destacar la banda sonora. El meravellós pianista i compositor Ludovico Einaudi acompanya amb les seves notes a la pel·lícula, fent-la més humana i més autèntica, amb composicions com Fly i Una mattina.

Com a conclusió, s'ha d'especificar que Intocable és una gran pel·lícula que reflecteix una amistat real. Gran mereixedora del seu èxit de taquilla i de ser una icona a seguir.

Donant fi a aquest article, us vaig a deixar una imatge del film i algunes de les seves frases cèlebres:

Philippe i Driss fan un passeig pels carrers de París. Driss va portar la cadira mòbil al mecànic per a què fos a 30 km/h.

“- Ves en compte. Els dels suburbis no tenen pietat. - Exactament això és el que vull: cap pietat. Sovint m'atén el telèfon. Saps per què? Perquè s'oblida. Llavors és cert, no té especial compassió per mi. Només és gran, corpulent, té dos braços, dos cames, un cervell que funciona, està bé de salut. Tota la resta, ara, avui, en el meu estat, com tu dius... d'on ve, què va fer abans, m'importen tres comins.”

“- Dieu-me, Driss, segons la seva opinió... per què la gent s'interessa per l'art? - No ho sé, és un negoci. - No. Perquè és l'única petjada del nostre pas sobre la Terra. - Ximpleries, Philippe. Jo, per 50 euros, li deixo la petjada del meu pas sobre la Terra. Fins li poso blau en bonificació, si vol.”

“Només em queda el cap per elevar-me. Quan el dolor em deixa en pau, em queda l'esperit. La meva veritable discapacitat no és estar en cadira de rodes. És estar sense ella.”

“Tal vegada soc ingenu però encara espero poder seduir amb alguna cosa més que amb el meu compte bancari.”