"Sentit a la manera de Salvador Espriu" (Salvador Espriu) i "Rima LII" (Gustavo

Les poesies d'aquesta setmana tracten d'un mateix tema: la mort. La mort expressada de dues formes absolutament diferents. Us agrada més la visió de Salvador Espriu o la de Gustavo Adolfo Bécquer? Llegiu els dos poemes i, a partir d'aquí, podreu jutjar vosaltres mateixos.

Català

Sentit a la manera de Salvador Espriu (Salvador Espriu)

He de pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se'm cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m'endinsen pel domini de la nit.

Silenciós, m'alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d'altes flames i d'arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nom,

esdevinc mur, jo caminat per mi.

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

del qui sortí dels palaus de la lluna.

Castellà

Rima LII (Gustavo Adolfo Bécquer)

Olas gigantes que os rompéis bramando en las playas desiertas y remotas, envuelto entre la sábana de espumas, ¡llevadme con vosotras! Ráfagas de huracán que arrebatáis del alto bosque las marchitas hojas, arrastrado en el ciego torbellino, ¡llevadme con vosotras! Nube de tempestad que rompe el rayo y en fuego ornáis las sangrientas orlas, arrebatado entre la niebla oscura, ¡llevadme con vosotras! Llevadme, por piedad, a donde el vértigo con la razón me arranque la memoria. ¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme con mi dolor a solas!

(Traducció: Rima LII)

Ones gigants que us trenqueu bramant en les platges desertes i remotes, envoltat entre el llençol d'escumes, porteu-me amb vosaltres! Ràfegues d'huracà que arrabasseu de l'alt bosc les pansides fulles, arrossegat en el cec remolí, porteu-me amb vosaltres! Núvols de tempesta que trenca el llamp i en foc orneu les sagnants orles, arrabassat entre la boira fosca, porteu-me amb vosaltres! Porteu-me, amb pietat, a on el vertigen amb la raó m'arrenqui la memòria. Per pietat! Tinc por de quedar-me amb el meu dolor tot sol!