En "David Copperfield", Charles Dickens va mostrar el dilema de ser fillastre en ple segle

Després de diversos articles de Crítica literària, aquesta setmana he decidit fer una crítica sobre una obra clàssica escrita per un dels millors escriptors del segle XIX. David Copperfield és el reflex de la mala sort que provocava ser fillastre, parentiu que estava molt mal vist en el segle XIX, en una època plena de fam i de misèria per als que tenien aquesta mala fortuna.

David Copperfield va néixer essent orfe, cosa que li marcaria tota la vida. Batejat amb el nom del seu pare mort, David patirà moltes desgràcies que li romandran en la seva ànima.

Clara, la seva mare, es tornarà a casar, però el seu nou marit resultarà ser un home miserable que els condemnarà a viure una vida amarga tant a la seva dona com al seu fillastre David.

El nou marit de Clara i la seva germana (viurà amb ells a partir del casament) marginaran a David profetitzant injúries a Clara en contra del seu fill, fent sentir-se David un nen infeliç i desestimat.

David serà inscrit en un internat. Quan acabi el curs, s'enfrontarà a les adversitats que li donarà la vida.

Aquesta obra reflecteix com la vida pot canviar tan sols amb una sèrie de esdeveniments irreversibles. A més, plasma que pot haver tant compassió i bondat com crueltat i fredor dins de les entranyes de l'ésser humà i de la societat.

Com a conclusió, s'ha d'especificar que David Copperfield és una de les millors obres literàries que engloba el model estètic del Realisme del segle XIX. La vida està plena de casualitats i de successos inesperats, siguin agradables o desagradables. Mai pots arribar a conèixer algú fins que no observes la seva faceta de maldat.

Donant fi a aquest article, us vaig a deixar algunes frases cèlebres del llibre:

“Estimar-la tal com l'has escollit, per les qualitats que té i no per les que no té.”

“Bé sap Déu que si m'hagués parlat amb amabilitat en aquells moments, jo habria pogut ser millor i fins i tot convertir-me en una criatura diferent per la resta de la meva vida. Unes paraules d'alè i d'explicació, unes paraules de pietat per la meva ignorància infantil, unes paraules de benvinguda que em tranquil·litzessin i m'ajudessin a sentir que aquell era la meva llar, podrien haver aconseguit que li obeís de tot cor, sense hipocresia, i que, en lloc d'odiar-lo, li respectés.”

“Mai siguis mesquí en res; mai siguis deslleial; mai siguis cruel.”

“Ara m'adono de que les meves regles d'or han estat no fer res a mitges i no menysprear cap de les meves tasques, qualsevol que fossin.”

“Mai he cregut possible que una habilitat natural o adquirida pogués menysprear la companyia d'altres virtuts més humils com la laboriositat i la perseverança. En aquest món no hi ha res comparable al desig d'arribar fins al fons de les coses.”