"Mester d'amor" (Joan Salvat-Papasseit) i "Alba" (Federico García Lorca)

Les dues poesies d'aquesta setmana tracten sobre el tema del amor. Joan Salvat-Papasseit apel·la a besar a qui estimem i Federico García Lorca va fer un poema sobre un amor desaparegut. Us heu sentit tan afligits per amor com el poema de Lorca? Creieu que el que va escriure Joan Salvat-Papasseit està en la veritat? Llegiu les dues poesies i endinseu-vos en l'ànima d'aquestes sorprenents obres de la lírica.

Català

Mester d'amor (Joan Salvat-Papasseit)

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Castellà

Alba (Federico García Lorca)

Mi corazón oprimido Siente junto a la alborada El dolor de sus amores Y el sueño de las distancias. La luz de la aurora lleva Semilleros de nostalgias Y la tristeza sin ojos De la médula del alma. La gran tumba de la noche Su negro velo levanta Para ocultar con el día La inmensa cumbre estrellada.

¡Qué haré yo sobre estos campos Cogiendo nidos y ramas Rodeado de la aurora Y llena de noche el alma! ¡Qué haré si tienes tus ojos Muertos a las luces claras Y no ha de sentir mi carne El calor de tus miradas! ¿Por qué te perdí por siempre En aquella tarde clara? Hoy mi pecho está reseco Como una estrella apagada.

(Traducció: Alba)

El meu cor oprimit Sent al costat de la albada El dolor dels seus amors I la son de les distàncies. La llum de l'aurora porta Planters de nostàlgies I la tristesa sense ulls de la medul·la de l'ànima. La gran tomba de la nit El seu negre vel aixeca Per a amagar amb el dia La immensa cimera estrelada. Què faré jo sobre aquests camps Agafant nius i branques Envoltat de l'aurora I plena de nit l'ànima! Què faré si tens els teus ulls Morts a les llums clares I no ha de sentir la meva carn El calor de les teves mirades! Per què et vaig perdre per sempre En aquella tarda clara? Avui el meu pit està ressec Com una estrella apagada.