"Record de Solsona" (Josep Maria de Sagarra) i "Dicen que no hablan las plantas"

He escollit aquestes dues poesies relacionades amb dos estats: la mort i la companyia. Josep Maria de Sagarra utilitza el record de la seva terra per expressar les ganes inconscients d'estar amb altra persona. En cambi, Rosalía de Castro, poetessa del Romanticisme, utilitza els elements de la natura per expressar el pas de la vida i la proximitat cap a la mort. A què són meravelloses, aquests poemes? Llegiu-les i reflexioneu. Segur que als amants de la poesia els agradaran.

Català

Record de Solsona (Josep Maria de Sagarra)

Fa una lluna clara i una nit serena.

Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;

damunt les finestres cau la lluna plena,

cau damunt la pica que la fa brillant.

Aquesta plaça és tota recollida,

tan aquietadora i tan suau,

que sembla un replanet d'una altra vida

on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.

Jo no sé pas per què jo aquí voldria

estar-hi llarga estona quietament,

amb una noia sols per companyia

sens besar-la ni dir-li cap lament.

Veure el tresor que d'aquí estant s'obira

sense esflorar-li el seu cabell gentil,

sols sentir-la a la vora com respira...

I respirar aquest aire tan tranquil.

Castellà

Dicen que no hablan las plantas (Rosalía de Castro)

Dicen que no hablan las plantas, ni las fuentes, ni los pájaros, Ni el onda con sus rumores, ni con su brillo los astros, Lo dicen, pero no es cierto, pues siempre cuando yo paso, De mí murmuran y exclaman: —Ahí va la loca soñando Con la eterna primavera de la vida y de los campos, Y ya bien pronto, bien pronto, tendrá los cabellos canos, Y ve temblando, aterida, que cubre la escarcha el prado. –Hay canas en mi cabeza, hay en los prados escarcha, Mas yo prosigo soñando, pobre, incurable sonámbula, Con la eterna primavera de la vida que se apaga Y la perenne frescura de los campos y las almas, Aunque los unos se agostan y aunque las otras se abrasan. Astros y fuentes y flores, no murmuréis de mis sueños, Sin ellos, ¿cómo admiraros ni cómo vivir sin ellos?

(Traducció: Diuen que no parlen les plantes)

Diuen que no parlen les plantes, ni les fonts, ni els ocells, Ni l'ona amb els seus rumors, ni amb el seu brillantor els astres, Ho diuen, però no és cert, doncs sempre quan jo passo, de mi murmuren i exclamen: Aquí va la boja somiant Amb l'eterna primavera de la vida i dels camps, I ja ben aviat, ben aviat, tindrà els cabells canosos, I ve tremolant, balba, que cubreix el gebre el prat. –Hi ha cabells blancs en el meu cap, hi ha en els prats gebre, Mes jo prossegueixo somiant, pobra, incurable somnàmbula, Amb l'eterna primavera de la vida que s'apaga I la perenne frescor dels camps i les ànimes, Encara que els uns s'agosteixen i encara que les altres s'abrasen. Astres i fonts i flors, no murmureu dels meus somnis, Sense ells, com admirar-vos ni com viure sense ells?