"L'estranger" (Albert Camus)
L'estranger és una novel·la escrita per Albert Camus en 1942 que fa una reflexió crua i impactant sobre el comportament fred de l'ésser humà i de la incomprensió i exageració d'una societat cap a un únic personatge. Obra enfocada al voltant del gènere de la novel·la de filosofia. Llibre ideal pels amants de la unió entre el entreteniment literari i entre la reflexió de la vida que ens envolta.
Meursault, home incomprès i insensible que no li troba sentit a l'existència, viu la seva vida de forma passiva i sense emoció, transcorrent el temps ràpidament mentre que ell avançava en els seus incontrolables successos sense recriminar ni protestar per totes les injustícies que l'envolten.
Cometrà un brutal assassinat, l'empresonarà i el seu món estarà envoltada per quatre parets. En els interiors del seu ésser se sentirà innocent mientre que la justícia i la societat es basaran en proves sense fonaments per dictar una futura sentència. Tot i que això, mai se sentirà utilitzat i mai s'esforzarà per defensar la seva innocència.
Una història que s'endinsa en la teva conciència i et permet analitzar de manera més pausada els successos del nostre dia a dia.
Per què aquesta novel·la es mereix estar en aquesta secció? Per moltes coses, tantes qualitats que no es podrien resumir en aquest article. Totes aquestes qualitats estan escrites en un estil senzill, de frases curtes y eliminant llenguatges artificials.
L'obra està escrita en primera persona, però és sorprenent per la seva marcada objectivitat. Un escrit sense emocions més enllà de les que va sentir el protagonista en aquest moment, com si el personatge estigués escoltant al seu reflex en un mirall parlat. Aquest fet incrementa considerablement l'autenticitat del relat.
Com a conclusió, acabo aclarint que aquest llibre em va encantar, captiva a aquells que ho llegeixen i ho senten des de la primera pàgina. És una gran obra per reflexionar sobre el “jo” interior i sobre l'organització de la societat. Meravellosa primera novel·la d'Albert Camus i la recomano aclamant-la als quatre vents.
Donant final a aquest article, vaig a acabar amb frases cèlebres de L'estranger:
“El que em va resultar més dur va ser tenir pensaments d'home lliure”.
“Res, res tenia importància i sabia perfectament per què. També ell ho sabia. Des del fons del meu avenir, durant tota aquesta vida absurda que havia portat, un hàlit oscur pujava cap a mi a través dels anys que encara no havien arribat i aquest vent igualava al seu pas el que se me proposava ara en els anys no més reals que estava vivint”.
“Ni un de sol dels principis que custodien el cor dels homes, m'era accessible”.
“L'acte més important que realitzem cada dia es prendre la decisió de no suïcidar-nos”.
“No havia comprès fins a què punt els dies podien ser a la vegada llargs i curts. Llargs per vivir-los sense dubte, però tan breus que concloïen per desbordar els uns sobre els altres. Perdien el nom. Les paraules ahir i demà eren les úniques que conservaven un sentit per a mí”.
