"Corrandes d'exili" (Pere Quart) i "Elegía a Ramón Sijé" (Miguel Hernández)

Com a primera poesia de la setmana he escollit “Elegía a Ramón Sijé” de Miguel Hernández i “Corrandes d'exili” de Pere Quart.

Després de llegir aquestes poesies, què opineu de cadascuna? Heu tingut alguna vegada un amic que hagi mort i tu vas tenir aquells sentiments tan sincers que va sentir Miguel Hernández després de la mort del seu amic Ramon Sijé? T'has sentit distant, llunyà com el poema de Pere Quart?

Per motius tan diversos he elegit aquestes com a estrena d'aquest especial. Esperem que us calin en el cor.

Català

-Corrandes d'exili (Pere Quart)

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una marededeu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res". Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que bategui com una ala. Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

Castellà

-Elegía a Ramón Sijé (Miguel Hernández)

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería.) Yo quiero ser llorando el hortelano de la tierra que ocupas y estercolas, compañero del alma, tan temprano. Alimentando lluvias, caracolas y órganos mi dolor sin instrumento. a las desalentadas amapolas daré tu corazón por alimento. Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento. Un manotazo duro, un golpe helado, un hachazo invisible y homicida, un empujón brutal te ha derribado. No hay extensión más grande que mi herida, lloro mi desventura y sus conjuntos y siento más tu muerte que mi vida. Ando sobre rastrojos de difuntos, y sin calor de nadie y sin consuelo voy de mi corazón a mis asuntos. Temprano levantó la muerte el vuelo, temprano madrugó la madrugada, temprano estás rodando por el suelo. No perdono a la muerte enamorada, no perdono a la vida desatenta, no perdono a la tierra ni a la nada. En mis manos levanto una tormenta de piedras, rayos y hachas estridentes sedienta de catástrofes y hambrienta. Quiero escarbar la tierra con los dientes, quiero apartar la tierra parte a parte a dentelladas secas y calientes. Quiero minar la tierra hasta encontrarte y besarte la noble calavera y desamordazarte y regresarte. Volverás a mi huerto y a mi higuera: por los altos andamios de las flores pajareará tu alma colmenera de angelicales ceras y labores. Volverás al arrullo de las rejas de los enamorados labradores. Alegrarás la sombra de mis cejas, y tu sangre se irán a cada lado disputando tu novia y las abejas. Tu corazón, ya terciopelo ajado, llama a un campo de almendras espumosas mi avariciosa voz de enamorado. A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.

(Traducció: Elegia a Ramon Sijé)

(A Orihuela, el seu poble i el meu, se m'ha mort com del raig Ramon Sijé, amb qui tant estimaria.) Jo vull ser plorant l'hortolà de la terra que ocupes i estercoles, company de l'ànima, tan d'hora. Alimentant pluges, cargols de mar i òrgans el meu dolor sense instrument. A les descoratjades roselles donaré el teu cor per aliment. Tant de dolor s'agrupa en el meu costat, que per fer mal em fa mal fins l'alè. Un cop de mà dur, un cop gelat, un cop de destral invisible i homicida, una empenta brutal t'ha enderrocat. No hi ha extensió més gran que la meva ferida, ploro la meva desventura i els seus conjunts i sento més la teva mort que la meva vida. Camino sobre rostolls de difunts, i sense calor de ningú i sense consol vaig del meu cor als meus assumptes. D'hora va aixecar la mort el vol, d'hora va matinar la matinada, d'hora estàs rodant pel terra. No perdono a la mort enamorada, no perdono a la vida desatenta, no perdono al terra ni al no-res. A les meves mans aixeco una tempesta de pedres, llamps i destrals estridents assedegada de catàstrofes i famolenca. Vull furgar la terra amb les meves dents, vull apartar la terra part a part a queixalades seques i calentes. Vull minar la terra fins a trobar-te i besar-te la noble calavera i desemmordassar-te i tornar-te. Tornaràs al meu hort i a la meva figuera: per les altes bastides de les flors ocejarà la teva ànima de rusc d'angelicals ceres y labors. Tornaràs a l'amanyac de les reixes dels enamorats labradors. Alegraràs l'ombra de les meves celles, i la teva sang s'aniran a cada costat disputant la teva núvia i les abelles. El teu cor, ja vellut atrotinat, crida a un camp d'ametlles escumoses la meva avariciosa veu d'enamorat. A les alades ànimes de les roses de l'ametller de nata et requereixo, que tenim que parlar de moltes coses, company de l'ànima, company.